Ignasi Aragay ha escrit un breu assaig en forma de carta sobre el pas del testimoni de pares a fills en el relleu generacional. [1]
L’autor es situa en el moment de l’inici de la independència dels fills i la propera partida, més o menys efectiva, de la llar dels pares. El llibre pretén recopilar tot un seguit d’instruccions, unes més reflexives, altres més emocionals, sobre com encarar aquesta situació. Un intent de posar per escrit la tasca que havien de dur els pares a terme durant l’educació dels fills fins arribar a l’autodeterminació filial. Una carta que esdevé el testimoni a passar en el relleu generacional a fi de continuar la cursa de la vida. Una constatació de que aquí, com en altres moments, ens toca moltes vegades estar a les dues bandes de l’acció: de joves vem rebre el testimoni dels nostres pares i d’adults el lliurem als nostres fills.
L’obra s’articula en diferents aspectes conductuals, socials, ambientals, polítics i emocionals. Intentant establir una sèrie de receptes del bon ciutadà. De manera que el títol El món us espera, o el que ha plantejat alguna ressenya [2] El món (que) us espera, podria canviar-se per Què espera el món de vosaltres.
Tot i ser breu no es una obra lleugera. S’hi observa un esforç de síntesi i de concreció en els aspectes que l’autor considera de més pes cara a establir el que hauria de ser una guia o full de ruta per a la vida . En aquest sentit és de valorar la tria de citacions d’autors coneguts que es va intercalant en el text.
“En fugir de la soledat , es perd l’oportunitat de gaudir de l’aïllament, aquell estat sublim en el qual és possible evocar pensaments, sospesar, reflexionar, crear i, en definitiva, atribuir sentit i substància a la comunicació” va escriure Zygmunt Bauman poc abans de morir. Estem fets per comunicar-nos, també per comunicar-nos amb nosaltres mateixos. No us hauria de fer por, doncs, arribar al silenci. “El silenci és més pur que la paraula. Perquè parlem per als altres, però callem per a nosaltres. Per això el silenci no porta, com la paraula, l’empremta dels nostres defectes, de les nostres ganyotes”, afegia Marcel Proust. Aquesta introspecció és condició sine qua non de la relació amb els altres. Ens costa no fugir de nosaltres. [Pàg . 66]
Referències
[1] Aragay, Ignasi. El Món us espera : carta als fills. Barcelona : Empúries, 2020. ISBN 9788417879341
[2] Puigtobella, Bernat. El Món (que) us espera. Núvol- 23.4.2020. [Consulta 29/08/2020]
Imatges
http://www.cab.cat/article/els-relleus-com-incorporar-noves-persones-les-juntes