Jordi Amat ens introdueix en el seu llibre El fill del xofer [1] dins l’entrellat del poder a Catalunya a partir de la biografia d’Alfons Quintà, periodista i advocat, coneixedor i intervinent en les trames que movien el poder polític a Catalunya els anys de la Transició. S’inicia en l’entorn de Josep Pla i se centra en la creació del mite de Jordi Pujol, i la participació del biografiat en la denúncia del cas Banca Catalana i en la creació de TV3. Amat ens presenta el retrat d’un personatge sense escrúpols, com a model dels individus que es mouen en una segona fila, dins del que s’anomena poder periodístic o “Quart poder”; i que interactuant amb els actors principals constitueixen les peces clau dels entremats del poder polític, econòmic, cultural i intel·lectual d’un país.
Veiem algun fragment
Sobre la dificultat de les biografies
“(…) Ningú coneix l’argument complet de la seva vida. La vida no té argument. Només l’inventen els biògrafs quan elaborant les seves il·lusions biogràfiques.” Pàg. 15
Sobre la figura de Pla i les definicions de poder
“Josep Pla té poder. El seu poder és poder dir la veritat. No és poder polític ni econòmic. Tampoc institucional. No és el poder del quart poder, perquè aquell és un poder minvat quan no hi ha llibertat d’expressió per poder dir la veritat. El poder de Pla és intel·lectual. Tou i informal. L’atresora i el desprèn. Es nodreix de la seva experiència, les seves lectures, la seva sagacitat. I aquell poder n’atrau d’altres, perquè les idees, en última instància, actuen com el fonament en què el poder no es transmet però sí que es regenera. Durant mig segle, Pla ha seduït les elits successives amb aquell poder. A les catalanes i a no poques de les espanyoles. Elits polítiques, econòmiques, culturals o periodístiques. El lloc on Pla desplega la seva seducció és una taula en què s’hi menja i s’hi beu, i l’eix són les seves paraules. Amb la mirada, incapaç d’amagar les emocions, i amb el seu discurs, que podia partir d’una anècdota i després d’una facècia, Pla tenia la capacitat de fer viatjar l’interlocutor en el temps i traslladar-lo a la memòria del segle o al cor del món. El poder intel·lectual és el de la influència de les idees.” Pàg 23-24
Sobre la creació del diari El País
“Feia mesos que es parlava d’un nou diari concebut per liderar el postfranquisme. Era la plataforma privada impulsada pel reformisme d’extracció franquista. El que havia estat dins del sistema oficial i el que s’havia situat als marges però s’hi volia integrar durant la transformació que estava en marxa. Aquelles elits en serien els primers accionistes i tots donaven suport al propòsit de l’empresa: orientar la transició des de l’òptica del liberalisme conservador i molt descafeïnat del Madrid de la capital. El seu lector model eren les noves classes mitjanes que apostaven per la modernització democràtica d’Espanya. Aquella suma de vectors quadra en l’elecció del primer director. Però el jove periodista Juan Luis Cebrián –de trenta-un anys i socialitzat en el moderantisme democratacristià—ha de formar un equip que no sigui només madrileny. Per triar el seu periodista de referència a Catalunya es refia del consell de dos reformistes catalans de prestigi, un que era sistema pur i un altre que era poder econòmic. El primer és Carles Sentís, que vol fer polítics; el segon, l’home fort del Banco Urquijo, Ramon Trias Fargas, que ja ha creat el seu partit. Tots dos li suggereixen un nom: Alfons Quintà. Cebrián accepta.” Pàg. 82-83
Sobre la denúncia del cas Banca Catalana
“No es publiquen articles com “Dificultades económicas del grupo bancario de Jordi Pujol”, Carles Humanes i Alfons Quintà l’han escrit amb la retòrica dels reporters del Washington Post que havien tombat un president. Hi apareixien implicats ministres, diputats, el Banc d’Espanya, Banca Catalana i tot orbita al voltant del president de la Generalitat de Catalunya. Des del mateix titular, Humanes i Quintà apunten a Jordi Pujol. És una pedrada contra el vidre de Palau. Perfora la trama que construeixen els poders entre ells per blindar la seva perpetuació. Alguns dels homes del poder més influents d’Espanya figuren en aquelles quatre columnes de TNT. No és un article que es pugui publicar sense el vistiplau del director del diari, ni que es pugui escriure sense una feina d’investigació meticulosa. En aquella pàgina sencera el quart poder hi exerceix la seva funció democràtica. En aquella peça hi estan concentrats vint anys d’economia espanyola”. Pàg 111
Sobre Pujol i la creació de TV3
“(…) Pujol sap que Quintà està ferit. Sap qui ha ferit aquell home amb personalitat vulnerable: els responsables del diari que l’han colpejat on li fa més mal, a la ferida del banc. I sap que El País està treballant per treure una edició catalana que el seguirà atacant. Com que sap el que sap, i com que coneix la complexitat humana per fer-la servir a favor del seu afany de poder –Pujol és un animal polític–, ara pot convertir en aliat algú que fins ara ha estat un enemic. Quintà es troba en una posició de debilitat que li pot resultar útil. Pujol, que coneix que el comerç dels homes és la veritat profunda de la política, sap que li pot ser útil.” Pàg. 143-144
“Pujol decidirà. Ha de vèncer una certa resistència íntima. Al final es dona per vençut. Pujol ja ha decidit. El 28 de juny rep Jaume Casajoana i Alfons Quintà el seu despatx del Palau de la Generalitat. El President confirma l’encàrrec. Ells dos seran els responsables de crear el tercer canal. Es tracta del projecte més important d’aquella legislatura. El necessita i el vol controlar ell. Directament. L’entén com el millor paradigma del procés de normalització que defineix i definirà la seva acció política: l’assumpció de Catalunya com una nació que, després de dècades de nacionalisme espanyol autoritari, s’institucionalitza en l’Estat de 1978 a través del pacte que és l’Estatut. TV3 és una peça clau d’aquest procés: mostrarà la millor cara del mite sobre el qual una societat es reconeix a si mateixa.” Pàg. 147
La biografia que ens presenta Amat és la crònica d’una tragèdia que es va gestant des de bon inici. Es podria sintetitzar perfectament en el subtítol de la coberta: “Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà”
El llibre es va publicar originàriament en castellà el 2020 a Tusquets editores, Colección Andanzas, ISBN 9788490668719. El mateix any aparagué la traducció al català de Ricard Vela, a Edicions 62. I posteriorment la versió còmic, en castellà i català, de José Pablo García a Norma Editorial.
 |
 |
Galeria Viquipèdia:
[1] Amat, Jordi. El fill del xofer. Barcelona : Edicions 62, 2020. ISBN 9788429778946
Traducció de Ricard Vela
Altres ressenyes
[2] Jordi Amat, filòleg i editor, ens presenta el seu darrer assaig: “El fill de xofer”. Més 324. 11/11/2020