Diumenge 26 de febrer de 2017 ens va deixar Eugene Garfield, mestre de la bibliometria i pare de la cienciometria. Nascut el 1925 i de formació químic, va destacar com a gestor de la informació creant les primeres bases de dades d’articles que recollien les seves bibliografies. De forma que de cada article es podia saber a qui citava i qui el citava a ell.
Va fundar l’ISI, Institute for Scientific Information. que després adquiriria Thomson Reuters per formar ISI Web of Science, plataforma que recolliria els productes de Garfield: Science Citation Index i Journal Citation Reports entre d’altres.
L’anàlisi de les cites que ell va inventar permet per una banda saber en quin coneixement d’articles anteriors es basa un article per afirmar el que proposa, i per l’altra, saber com és avaluat i com es propaga el seu contingut en articles posteriors. A la vegada també és possible comparar la seva evolució amb articles relacionats, aquells amb els que comparteix bibliografia.
Aquest procés que podem anomenar propagació
del coneixement es pot veure molt clar en l’esquema
següent, adaptació de la formació de Web of Science
Es mostra com a partir d’un article situat al centre, podem anar endarrere, endavant o transversalment seguint la propagació del seu coneixement.
Per a veure d’una forma més dinàmica es pot descarregar la següent diapositiva: Cites_ difusio_coneixement
El funcionament d’aquest tipus de recursos creats per en Garfield: índexs de citacions, com el Science Citation Index, Social Sciences Index i Arts & Humanities Index, mostren de cada article quin és el seu grau de propagació, quants articles el citen, és a dir, el mencionen en la seva bibliografia per donar suport i verificabilitat a les seves tesis. De forma que la mesura de la propagació d’un article ve donada pel seu número de cites. I a l’hora, els autors que més es propaguen seran aquells que els seus articles siguin més citats.
La cosa es complica quan aquesta propietat d’articles i d’autors s’extrapola a les revistes on es publiquen aquests articles. És tracta d’una altra creació del nostre protagonista: el Journal Citation Report. En aquest cas es tracta d’una mena d’informe sobre les citacions de cada revista, és l’anomenat Factor d’impacte.
Definim FI (Factor d’impacte) de l’any n per a la Revista R com el quocient de
| nombre de citacions rebudes durant l’any n de [els articles publicat l’any (n-1) + els publicats durant l’any (n-2) | |
| FI (n) R = | —————————————————————————– |
| nombre d’articles publicats durant l’any (n-1) + nombre d’articles publicats durant l’any (n-2) |
O sigui, FI (n) R és la mitjana de cites que reben durant un any els articles publicats els dos anys anteriors.
Aquesta idea, aparentment innocent, ha generat, segons opinen alguns autors un autèntic monstre: la impactolatria. Valorar les revistes pel seu factor d’impacte suposa considerar que la citació de tots els seus articles s’acosta a aquest número. I per tant tothom vol publicar els seus articles en aquelles revistes de factor d’impacte més elevat. De manera que això estableix la necessitat d’una selecció més exigent per part dels editors de la revista i llavors el que succeeix és que aquelles revistes de major factor d’impacte encara en tenen cada cop més i les de menys en tenen cda cop menys. De retruc els autors acaben sent valorats no per les cites que reben sinó per les revistes on publiquen.
El mateix Garfield havia criticat moltes vegades el mal ús del seu Factor d’impacte.
Tant se val, el mestre Eugene Garfield ja fa temps que ha passat a la història com estudiós de la ciència de la ciència encara que només sigui per la lucidesa de saber aprofitar les fonts en les que es basa una investigació per alhora poder investigar com s’ha creat i com es traspassa i avalua per altres investigacions. Tal procediment no deixa de ser per si mateix la plasmació nua del mètode científic.