El Kaddish de Ginsberg : una interpretació


[En construcció]

s

Llegir el poema Kaddish de Ginsberg suposa topar-se amb un text més propi d’una oració, de frasseig accelerant, de vessament continu d’imatges per descriure el dolor que li ocasionen la malaltia mental i la mort de la mare a un jove estatunidenc a mitjan segle XX. Provem de fer-ne una interpretació a partir de la nostra i d’altres lectures.

 

La paraula Kaddish designa un tipus d’oració o pregària que es resa en actes religiosos del judaïsme i que es fa servir tant com a lament pels morts com a himne de lloança a Déu.

El poema Kaddish va aparèixer publicat per primera vegada el 1961 dins del llibre Kaddish and other poems [1] d’Allen Ginsberg, per l’editorial City Lights Books [2] de San Francisco. El seu autor pertany a l’anomenada Generació beat [3]. Sembla ser que després de la mort de la seva mare Naomi, el 1956, Ginsberg volia recitar el Kaddish tradicional en memòria seva, davant d’amics seus cristians i ateus. Un rabí però no li va permetre i d’aquí que ell es rebel·là i escrigué el seu propi Kaddish. El va començar a escriure al Beat Hotel de Paris el desembre de 1957 i l’acabà a New York el 1959. [4]
El títol sencer del poema és Kaddish for Naomi Ginsberg 1894-1956. En ell Ginsberg narra de forma no lineal la vida de la seva família, centrada en sa mare, una immigrant russa, d’ideologia comunista, a qui una malalta mental acaba degenerant. La tràgica relació entre mare i fill, al prodigar-se cada vegada més els episodis paranoics, l’obliguen a haver-la d’ingressar en un manicomi fins a la seva mort.
Pel que fa al seu estil, assistim  a un brollament d’imatges descrites cruament que construeixen un clima angoixant, farcit d’un vocabulari  groller que raja amb naturalitat per descriure situacions no aptes per a gustos refinats. Considedrant la seva data de publicació es tracta clarament d’una obra escrita a contracorrent, pròpia i definitòria del moment en què està escrita.
Pel que fa a la seva forma destaquen les línies de vers força llargues per ser llegides d’una sola expiració, combinades amb sagnats més curts aparentment aleatoris, i amb l’ús de guions llargs com a signes de puntuació.  Recursos que forcen la lectura a vegades a anar lenta i repetitivament, i altres a accelerar-se progressivament. En definitiva sembla que s’estigui pautant la forma de llegir-lo. O seria potser millor dir de recitar-lo, atesa la seva estructura en forma d’oració o pregària, que segueix el model  del Kaddish tradicional de sis parts:

  • Proemi
  • Narrativa
  • Himmnne
  • Lament
  • Lletania
  • Fuga

El Proemi és la introducció inicial per presentar l’obra. L’autor ja comença a descriure en primera persona. El seu inici es força conegut, gairebé cinematogràfic:

Em fa estrany de pensar ara en tu, que te’n vas anar sense cotilles i sense ulls, mentre

camino pels carrers asfaltats i assolellats de Greenwich Village,

Manhattan avall, aclarit mig dia d’hivern, havent passat tota la  nit llevat,

parlant, parlant, llegint el Kaddish en veu alta, escoltant el “blues

shout” de Ray Charles cec al fonògraf” [1] Pàg. 41]

 

La Narrativa és el gruix gran de l’obra i on descriu els fets dels que d’alguna manera necessita alliberar-se. Entre ells destaquen la malaltia mental de la mare i la sexualitat. Des de l’episodi que sent ell molt jove s’emporta la mare a una casa de repòs. I al no agafar-la l’acaba deixant abandonada en un hotel. O la vegada que ella se l’insinua sexualment i no queda clar què és el que fa ell. No es tracta de renunciar o negar-los, sinó verbalitzar-los, “confessar-los”. És el que s’anomena “poesia confessional”

“El sanatori desplega ales de gegant per damunt de la sendera que duu a un punt negre diminut –la porta–

entrada per l’entrecuix —

“Vaig entrar  — olor estranya — les sales un altre cop — ascensor amunt — cap a una porta de vidre que dóna

a la Sala de les Dones — a Naomi — Dues infermeres grassones i blanques — La van fer sortir, Naomi em va mirar

fixament — vaig quedar desalenat — havia tingut un atac de feridura —

Prima a no poder més, no tenia sinó la pell i l’os — Naomi s’havia tornat vella — havia esclatat en tot de cabells

blancs — vestit folgat damunt l’esquelet — xuclada de galtes, vella! marcida — cara de jaia —

Una mà paralitzada — feixugor de la quarentena i menopausa reduïda per un atac de feridura, ara coixa — arrugues

— una cicatriu al cap, la lobotomia — desferra, la mà que li penja cap a la mort –” [1] [Pàg. 81]

 

La Narrativa acaba amb una carta que rep de sa mare dos dies després de la seva mort

Estranyes Profecies de nou! M’hi deia — “La clau és a la finestra, la clau és al sol que hi ha a la finestra — Jo

la tinc, la clau — Casa’t Allen no prenguis drogues .. la clau és als barrots, a la llum del sol a la finestra.

T’estima,

la teva mare”

que és Naomi  —

[1] [Pàg. 85]

 

L’Himmnne, escrit en anglès Hymmnn, podria semblar que és un cant irònic de lloança a Déu, però més aviat sembla un cant de gratitud  amarga per totes les vivències que han hagut de passar mare i fill

“Beneït sigui en l’homosexualitat! Beneït sigui en la Paranoia!” [1] [Pàg 87]

 

El Lament és, en canvi, una gratitud per haver pogut explicar tots els fets

“…només haver vist els salts del temps, els lapsus de memòria,

l’esclat de les guerres, el rugit i el silenci d’un enorme

electroxoc” [1] [Pàg. 89]

 

La Lletania llista tot un seguit de trets de Noemi, tots carregats d’una tristesa implícita

Oh mare
adéu
la llarga sabata negra
adéu
el Partit Comunista i les carreres de mitges
adéu
els sis pèls negres a la berruga del pit
adéu
la roba atrotinada i la llarga barba
negra al voltant de la vagina  [1] [Pàg. 91]

 

Finalment la Fuga és un final que es perd difuminant-se entre una oració que s’evapora i la gralla d’uns corbs

gra gra tots els anys el meu naixement un somni gra gra Nova York

l’autobús la sabata rebentada l’enorme institut gra gra totes

les Visions del Senyor [1] [Pàg. 95]

 

Interpretacions

Fins ara hem seguit força el pròleg de la versió catalana del Kaddish [1] escrit originàriament per Macha Louis Rosenthal, qui va ser professor d’anglès, editor, crític literari i poeta. Amb el seu assaig  del 1959 Poetry as Confession aplica per primera vegada aquesta idea a la poesia i dona nom al moviment Confessional poetry . El moviment de la poesia confessional situa el seu focus en els moments extrems de l’experiència íntima de l’autor, en els traumes personals i els temes tabú com les malalties mentals, la sexualitat i el suïcidi.
La poesia de Ginsberg té a totes llums un fort component confessional. Això sí, no penitent

Tampoc és una confessió des del punt de vista religiós. Tot i que sí que es pot veure el poema com una mena d’exorcisme [5]

Una interpretació molt interessant és la de Carmen Méndez García, que en la seva tesi doctoral [6], en el capítol “The portrait of the lunatic as a madwoman” : la locura de Naomi Ginsberg en “Kaddish”, pàg 306-311, se centra en la descripció i crítica que Ginsberg fa en el seu poema del tractament de les malalties mentals als Estats Units. Crítica de la que no se salva ni el propi autor tal i com explica en la nota de pàgina 307:
“[Naomi] fallecida en el Pilgrim State Hospital de Long Island en Junio de 1956, tras haber recibido numerosos tratamientos de choque y haberle sido realitzada una lobotomia autoritzada por el propio Allen, algo que le produjo fuertes sentimientos de culpabilidad y que explica en parte la escritura de este poema”.

Reconeguts crítics literaris també han dit la seva amb opinions diverses sobre Kaddish. Per exemple, John Felstiner, en una prestigiosa antologia de la literatura jueva nordamericana [7] recull dues de contraposades. Per una banda la d’Harold Bloom, l’autor d’ El Canon occidental [8], que considera que “llegir “Kaddish” és com ser obligat a observar la histèria dels estranys” i, per l’altra, la de Saul Bellow, novel·lista i premi Nobel, que diu que “sota la candor que s’auto-rebel·la hi ha puresa de cor”

També hi ha interpretacions que posen èmfasi en que la coneixença de l’autor de l’obra ja marca la seva lectura

 

Bibliografia

[1] Ginsberg, Allen. Kaddish and other poems (1958-1960). San Francisco : City Lights Books, 1961
Versió catalana:
Ginsberg, Allen. Kaddish i altres poemes 1958-1960. Traducció de Josep Costa ; revisada per Eduard Feliu ; pròleg de M. L. Rosenthal. Edició bilingüe. Barcelona : Edicions del Mall, 1987.
(Poesia del Segle XX ; 10) ISBN 8474562996

[2]Més informació en el nostre blog
City Lights, la llibreria dels beats. Ambidireccional, 27/07/2019

[3] Més informació en el nostre blog
Generació beat I : un camí vers la beatitud. Ambidireccional, 30/05/2019
Generació beat II : una protesta des del coneixement. Ambidireccional, 07/06/2019

[4] Kaddish and other poems. Wikipedia. [Consulta: 02/01/2023]

[5]Cantor, H. (1976). Allen Ginsberg’s “Kaddish” : a poem of exorcism. Studies in American Jewish Literature (1975-1979)2(2), 10–26. http://www.jstor.org/stable/41206227

[6] Méndez García, Carmen. Retórica de la esquizofrènia en los epígonos del modernismo. Madrid : Universidad Complutense de Madrid. Facultad de Filología, 2003. ISBN 8466919589

[7] Chametzky J; Felstiner J; Flanzbaum H; Hellerstein K. Jewish American Literature: A Norton Anthology W W Norton, 2000. 9780393048094

[8]  Bloom, Harold, El canon occidental: La escuela y los libros de todas las épocas, Barcelona, Anagrama, 1995. (Argumentos) 9788433905215

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *