El poema Ítaca de Constandinos P. Kavafis, a més de la interpretació usual, centrada en la importància del viatge mateix per sobre del destí final, presenta altres sentits, fins i tot, «contra-interpretacions».
Odisseu i les sirenes. [Extret de Cicle èpic ]
Destaquem la de Pere Suau en el poema L’altra Ítaca dins del llibre Una cadernera en flames [1] i que assenyala Eusebi Ayensa en el llibre El bell viatge [2] , mencionat en l’anterior entrada d’aquest blog [3].
L’altra Ítaca
Quan tornaràs de fer el viatge d’Ítaca,
fes vots perquè ningú,
en arribar a casa, no et reconegui.
Que ningú no descobresqui tanta tristesa, als teus ulls enredada.
Que no hi hagi cap nova aventura, cap nova descoberta,
al llindar d’aquella porta teva.
Que tots els teus cants siguin morts, de no esperar-te.
Que res, en entrar a ca teva, no et lladri.
Que cap porquer, ni cap dida no venguin a rebre’t.
Així, i bé tu ho saps, tot serà millor.
El fill que mai no cercares, al cap dels anys,
de ben segur que va desheretar-te.
La dona, si en tenies, acabà, dels seus records, desteixint-te.
No hi haurà cap arc estojat, a la teva llar,
per a tantes negres sagetes,
que, al buirac de viure, tu encara portes.
Cap pretendent, si n’hi hagués, de tu ja no es recordaria.
I no et faltaria enginy, tanmateix, per enganyar-lo,
perquè ets tu la teva pròpia desfressa esparracada.
T’esparraques.
T’esfilagarses.
Degotes fosca: et desllumes.
I així i tot, a l’illa, no hi arribes tot sol.
L’aïrat Posidó. Els terribles Lestrígons, els ferotges Cíclops,
com sempre. El teu cor, tothora l’habiten.
Ets el vaixell i el camí de la teva ciutat més devastada.
Tots els amics, un dia, un a un, amb raó, t’abandonaren.
La seva amistat fou, per a tu, un ciclòpic cavall de Troia.
I el teu cor, tu l’incendiares.
L’arrossegues, encara, com una negra runa.
Tots els ports, en els matins de l’estiu o en les fredes nits de l’hivern,
han estat per a tu el mateix i monòton i repetit port de sempre,
sense cap delit nou, sense cap joia, ni un punt novella.
Al cap i a la fi, el teu endemà és només un despús-ahir en runes.
Fa molt de temps, vares fer escala en olors voluptuoses,
em mareperles i ambres iridescents,
en ébens inebriats i en cossos de seda.
Res, però, no hi vares aprendre.
Cap savi mai no visitares.
Has tengut sempre Ítaca al pensament,
com una ferida sagnant i purulenta:
com un ferretó que dus ancorat a la teva pena.
Tornar a casa és tornar al teu mal de sempre;
és tornar al mal que, fa molt de temps, en els altres deixares.
L’únic que ara desitges és que els anys t’hagin cruiat la fesomia
fins que ningú no et reconegui.
El teu darrer sacrifici, però,
ha estat arribar, per darrer cop, a aquesta illa teva.
Era el teu destí d’heroi sense cap proesa.
Ja mai més no cavalcaràs, però, albes vernals
al grop de corsers de veles teses…
Mai no volgueres apressar la travessia,
perquè el dolor és un port de molt mal fondejar-hi
I arribes, ara, vell i cansat, a la teva pàtria (o és el teu exili?).
Deleres, tan sols, que ningú no et reconegui
en el vell viarany que condueix a casa teva.
has viatjat, tants i tants anys, només per esborrar-te.
Per ser Ningú.
Cap bé no li demanes. De bell nou, a la teva Ítaca.
Només vols el seu silenci: que et silenciï.
En el camí, no has guanyat res,
Tan sols, per ventura, el volgut oblit dels altres.
(Com ho desitges que no et reconeguin!).
Ítaca no et regalà el llarg viatge,
perquè tu, sense el teu dolor, que a la teva illa sembrares,
aquest viatge, no l’hauries pas emprès.
Res més no li prenguis, a l’Illa,
del que un dia, a tu, no va manllevar-te.
Tot ho has malbaratat.
I tu, molt vell, amb tant de món perdut,
potser ja sabies, des del primer moment,
que Ítaca (així es diu?)
només podia ser, per a tu, el lloc últim
per fondejar-hi l’ànima, silent i soliua.
Hi has arribat, finalment.
I a Ítaca has ancorat per acorar-te.
Ara, ja només demanes que la teva vella i pobra àncora
sigui, a la fi, de coralls vestida
i que el temps, ja per sempre, del tot pugui oblidar-la.
Tal vegada, així, no recordaràs mai més
què volen dir les teves Ítaques.
(Extret de [2] pàg 299-302)
Ayensa qualifica aquesta versió del poema kavafià de corprenedora. I talment es fa difícil trobar-ne una altra de tant trista i pessimista. Una interpretació que devalua el viatge i el seu final, que no contagia cap ganes de recuperar les il·lusions perdudes, que no orienta el camí existencial per tal d’obtenir els plaers vitals que estiguin al nostre abast. Un plantejament, en definitiva, on les «ítaques» no són altra cosa que una acumulació de cansament i el desig inexorable d’acabar, de retornar a casa i que «ningú no et reconegui»
Pere Suau Palou és un poeta nascut a Bunyola, Mallorca, el 1975. Per a ell la poesia és un acte de resistència a la globalització, que crea allò que a la vegada destrueix. [4]
Empra sovint el recurs de crear mots nous, o recuperar-ne de vells poc usats, verbalitzant substantius, sovint en mode reflexiu, la qual cosa produeix associacions no usuals.
Per exemple, en el fragment del poema comentat : «Degotes fosca: t’esllumes». Podríem, segons l’ajut de la IA, entendre’l com: «Ets en una foscor tan densa que, en sortir-ne o rebre llum, quedes encegat o atordit». De nou potent imatge que «contra intepreta» la visió que tenim tots de l’heroi homèric tornant per fi a la seva pàtria amb els seus éssers estimats.
Bibliografia
[1] Suau Palou, Pere. Una cadernera en flames. Calonge : AdiA Edicions., 2023. (Ossos de Sol ; 79) ISBN 9788412689235
[2] Ayensa, Eusebi. El bell viatge : Kavafis a la cultura catalana. València : Edicions3 i 4, 2025. ISBN 9788417469900
[3] Kavafis com a referent en literatura catalana Dins de: Ambidireccional [Blog] març 2026
[4] https://www.3cat.cat/3cat/pere-suau-palou-ens-presenta-el-poemari-una-cadernera-en-flames/video/6281730/. Més 324. 10/05/2024