Enrique Vila-Matas en la seva novel·la Montevideo [1] utilitza la simbologia de la porta com a pas a mig camí entre la realitat i la ficció, com a frontera, franquejable si un s’arrisca, cap a mons imaginaris.
L’obra, narrada en primera persona per un escriptor en crisi creativa, el presenta com un autor molt semblant al propi Vila-Matas. De fet, remet més d’una vegada a una obra seva segons ell titulada Virtuosos de la suspensión que clarament no és altra que Bartleby y compañía, com també apunta Gonzalo Núñez [2]. Sobre els “Bartlebys”, els escriptors que un bon dia deixen d’escriure, ja en vam parlar en un post anterior del nostre blog [3]. I és que a Montevideo Vila-Matas també posa el focus en el tema de la voluntat d’escriure, del motiu, de l’objectiu, de la forma o estil, més que no pas en el de la trama, el guió o l’argument.
Ja de bon inici per descriure l’actitud d’un autor davant la seva obra enumera cinc tendències:
1) La de quienes no tienen nada que contar
2) La de quienes deliberadamente no narran nada
3) La de quienes no lo cuentan todo
4) La de quienes esperan que Dios algun día lo cuente todo, incluido por qué es tan imperfecto
5) La de quienes se han rendido al poder de la tecnologia que parece estar transcribiéndolo todo y, por tanto, convirtiendo en prescindible el oficio de escritor. [Pàg. 16]
Reprèn per tant un cert to docent, fluïd, senzill i alhora rigurós, pel que sembla marca de la casa, amb el que va portant a col·lació noms i noms d’autors i idees i fragments seus que lliga entre ells i que li serveixen de referències en el desenvolupament de la “novel·la” per dir-li d’alguna manera.
Y, por supuesto, me acordé del desorbitado Thomas Wolfe, que en su afán por abarcar todas las historias del mundo se ahogó en la tempestad de unos materiales que parecían escapar a su gobierno. Ya ese afán de Wolfe por reinar sobre el tiempo se detectaba en su torrencial primerta novela El ángel que nos mira, donde había unas palabras que siempre consideré dignas de constante reflexión, quizás el posible centro mismo de mi poètica: “Buscamos el gran lenguage olvidado, el perdido sendero (…). Cada uno de nosotros es el total de sumas que aún no ha sumado: reducidnos de nuevo a la desnudez y a la noche, y veréis cómo empezó en Creta, hace cuarenta mil años, el amor que ayer termino en Texas…” [Pàg. 20-21]
Aquesta sensació d’incompletesa, de que l’escriptor no podrà mai trobar del tot el “llenguatge oblidat”, la “drecera perduda”, omple el llibre i es cristal·litza en la metàfora de la porta.
Teatre i Hotel Cervantes de Montevideo
Resulta que el protagonista de Montevideo és convidat a donar una conferència en aquesta ciutat uruguaiana. I llavors recorda que ell sempre hi ha volgut anar per dormir a l’habitació 205 de l’Hotel Cervantes [4], lloc on feu nit Julio Cortázar segons explica a la seva narració curta La puerta condenada, inclosa dins el seu llibre Final de juego [5]. “Porta condemnada” se li diu a la porta clausurada que es decideix que no s’obri més i que deixi de funcionar el pas entre dos espais que abans era franc. És un cas que es dóna a vegades en les habitacions dels hotels sotmesos a reformes.
Coberta Final de juego [4]
En la novel·la de Cortázar el protagonista sent el plor d’un nen a l’habitació de l’altra costat de la porta condemnada quan des de gerència de l’hotel li havien dit que havia una dona sola. Això li suposa una molèstia que no el deixa dormir. Ell es pensa que la dona està mentalment malalta i que simula el plor d’una criatura. A la segona nit els plors augmenten i llavors ell, tot enfadat acosta la boca a la porta de separació i simula un plor semblant al de la dona. Al moment sent que la dona comença a anar d’un lloc a l’altre tota espantada.
L’endemà al matí a recepció li diuen que la dona se n’ha anat. Ell, però, es queda intranquil. No sap si s’ha passat. Aquella nit li costa dormir fins que torna a sentir a l’altra banda el plor del nen.
I aquí s’acaba i així ens deixa! Clarament es tracta d’una novel·la de la tendència 3
Tornant a Montevideo, les ressenyes literàries parlen d’una “novel·la de portes” [6] o d’una “espiral de portes [7]. No revelarem aquí l’aventura del nostre autor amb la porta condemnada de l’hotel Cervantes, ara Hotel Esplendor. Però sí comentarem altres obres que cita Vila-Matas, més enllà fins i tot de la literatura, on les portes també són protagonistes. Com, per exemple, la deliciosa pel·lícula So long at fair (Extraño suceso) de Terence Fisher i Antony Darnborough de 1950
Una resplandent Jean Simmons lloga amb el seu germà dues habitacions en un hotel a París per l’Exposició Universal. L’endemà el germà i la seva habitació han desaparegut. Ella ho denuncia però ningú li fa cas, llevat d’un ben plantat Dirk Bogarde que el dia abans els hi havia demanat canvi d’un billet. De nou una porta condemnada donarà la clau per resoldre la intriga.
O també seguint amb exemples del món de l’art, el nostre autor menciona el pintor danès Vilhelm Hammershøi, en el que destaca la seva col·lecció d’interiors de cases amb habitacions on les portes semblen prendre un simbolisme nostàlgic i intrigant. Tal és el cas de la que serveix com coberta del llibre o dels quadres següents:
 |
 |
| Interior Standgate, 30. 1901 | Interior Standgate, 30. 1908 |
A nosaltres al fil del tema que tractem ens ve al cap el nom de grup rocker del 60s, els Doors (Les portes). Nom que van triar seguint el llibre Les portes de la percepció d’Aldous Huxley, i on el protagonisme el compartien les portes amb les substàncies estupefaents que ajudaven a traspassar-les [8]. No per res, el seu primer disc fou Break on Through (To the Other Side) [9], que podríem traduir per “Obre’t pas cap a l’altra banda”. De ben segur hi ha portes més perilloses que altres.
The Doors. Break on through (to the other side)
La cerca de Vila-Matas és insistent, busca fins i tot el significat de porta com a objecte conceptual en el Diccionario de símbolos de Juan Eduardo Cirlot:
Como cabía esperar, Cirlot decía allí palabras que uno no podia dejar escapar: “Las puertas son umbral, tránsito, però también parecen ligadas a la idea de casa, patria, mundos que abandonamos y a los que volvemos siempre a través de ellas. La Puerta es un símbolo femenino en el sentido de apertura, de invitación a penetrar en el misterio, lo opuesto al muro, que sería lo masculino”. [Pàg. 166-167]
Aquesta darrera dicotomia potser convindria revisar. No fos cas que amb aquesta filosofia de les portes en traspasséssim una que ens portés cap habitacions no volgudament conflictives.
Biblografia
[1] Vila-Matas, Enrique. Montevideo. Barcelona : Seix Barral, 2022. ISBN 9788432241086
[2] Núñez, Gonzalo. ‘Montevideo’: Vila-Matas y los hombres que miraban fijamente a los escritores. El Debate. 17/09/2022
[3] La negativitat generadora de literatura : els Bartleby. Ambidireccional. 26/06/2022
[4] Cortázar, Julio. La puerta condenada, Dins de: Final de juego. Alfaguara, 2002
ISBN 9789505111947
(Ed. Original: 1956)
[5] Cicero, Gabriela. El hotel de Montevideo donde Cortázar se inspiró para escribir “La puerta condenada” La Nación. 29/04/2021
[6] Torres, Alicia. Una novel·la de puertas : el paisaje mental de Enrique Vila-Matas. Brecha 17/02/2023
[7] Masoliver Ródenas, J.A. Espiral de puertas. La Vanguardia. Cultura/s 04/09/2022
[8] Paolini, Clara. Las puertas de la percepción: The Doors, Aldous Huxley y la mescalina. TheObjective. 28/08/2017
[9] Chemartaco. Break on through. Music and Rock [blog][consulta: 25/09/2023]