El llibre Lila de Marilynne Robinson és una narració sobre la dificultat d’entendre i acceptar la vida malgrat totes les seves adversitats des d’una òptica on la delicadesa dels més mínims detalls permet justament dotar de sentit els nostres actes i sentiments.
[1]
Una noia òrfena i feréstega ens explica la seva peripècia vital pels extensos camps d’Iowa i la seva trobada amb un madur i pacient reverend que provoca en els dos, malgrat la seva contrària polaritat,  una relació de continguda tendresa i de lluminós coneixement.
L’autora a partir d’aproximacions successives ens va submergint en una atmósfera de precària estabilitat, on els sentiments amagats van poc a poc aflorant, on dolor i plaer poden compartir el mateix plat, i on els personatges van mostrant cada vegada més, malgrat les seves curtides ferides, el desig d’entendre el món i poder actuar com la natura actua, Podríem dir que construeix una teoria del coneixement absolutament intuïtiva, però molt empíricament eficaç, tota a base de pell i sentiments; i on com es fan les coses i com es diuen té màxima importància.

La traducció [2] d’Esther Tallada transmet de l’obra original l’olor dels camps de la Nord-Amèrica profunda, la frescor de les seves pluges i rierols, l’ànsia de viure i la manera de pensar i d’expressar-se dels seus habitants; recollint alhora algun terme que ens ha fet anar al diccionari: enterc (rígid o obstinat), musell (morro del gos), llémenes (larves dels polls del cabell), blet (una mala herba molt comuna) i el que serveix per qualificar el físic de la Lila:  escardalenca (eixuta de carns, que es passa de prima).

Triem com a exemple el fragment (pàg 257-259 de la traducció al català) en el que el reverend sotmet a l’opinió de la Lila l’esboç d’homilia que ha escrit en una treballada nit d’inspiració

“Les coses passen per raons que ens queden amagades, i que quedaran amagades mentre continuem pensant que es deuen derivar del que ha succeït abans, perquè ens en sentim culpables o mereixedors en comptes d’estar convençuts que ens arriben d’un futur que Déu ens ofereix al seu lliure albir.”
[…]
I això no vol dir que el goig hagi de compensar la pèrdua, sinó que cada cosa, el goig i la pèrdua, existeixen independentment l’un de l’altre, i hem de saber reconèixer-los pel que són. L’aflicció és molt real, i la pèrdua se’ns presenta com a cosa definitiva. La vida a la terra és difícil i és feixuga, i és meravellosa. La nostra experiència és fragmentària. I els fragments no quadren. Ni tan sols formen part del mateix càlcul.
[…]
I per tant, no tenim manera de conciliar-ne els elements, perquè els elements són el que se’ns dóna sense que n’hi hagi cap necessitat més enllà de la gràcia que Déu ens concedeix..

–Vejam -va fer ella-. Si no vaig errada , estaves intentant conciliar coses dient que no es poden conciliar. Suposo que entenc què vols dir amb això de conciliar.

Ell va riure
–Sí, veig que ho entens. I ja veig què vols dir. Molt ben vist.

El seu estil embolcallador, de paulatins acostaments per explicar la mateixa escena, aconsegueix posar-nos en la ment del personatge i naufragar una estona en el mar de les seves decisions. És un llibre, en efecte, sense dosis d’acció, on el final gairebé està anticipat des del principi, però en el que el viatge introspectiu cap al fons dels protagonistes té molts camins i mai acaba de ser complet. Sempre queda un lloc per a la improvisació, per a l’acte no controlat. L’autora ens mostra el món des dels ulls d’una dona que la seva vida ha estat tot aspror i que tanmateix la magror del seu cos i sobretot la poca confiança vers als altres, encara pot sentir la delicadesa de les petites coses, dels petits gestos. Sense explicitar-ho mai però fent-ho sempre palès ens trobem davant d’una obra on flueix de manera natural la perspectiva de gènere.

Marilynne Robinson (1943-) és una escriptora nordamericana que escriu assaigs i novel·les que han guanyat premis importants. Les tres darreres; Gilead (2004), Home (2008) i Lila (2014) formen una trilogia sobre el mig-oest estatunidenc on van apareixent els mateixos personatges amb grau de protagonisme variant segons l’obra [3]. Se l’associa a l’anomenat Taller d’escriptors d’Iowa [4], al qual també pertanyen autors com Philip Roth o Richard Ford, per exemple. Ella es manifesta com a creient i en les seves novel·les els temes de l’existència i la transcendència apareixen d’una manera integrada a la vida i als pensaments dels protagonistes. A Estats Units compta amb molts seguidors, entre ells algun de destacat [5].
Són interessants les entrevistes que se li van fer en la seva vinguda a Barcelona al novembre del 2015 per presentar justament Lila [6] i [7]

Algú podria sentir-se reticent a la seva lectura atesa la presència de la dimensió teològica en el llibre. Considerem però, tal i com es mostra en el fragment triat, que el factor de la religiositat forma part dels personatges i de la seva vida com la poden formar els camps de cereals, les cases de fusta i els cels immensos de les vastes planures.

Coberta de l’obra original	Marilynne Robinson, 1943- (foto Viquipèdia catalana)

Bibliografia

[1] Robinson, Marilynne. Lila. Farrar, Straus and Giroux, 2014

[2] Robinson, Marilynne. Lila. Traducció d’Esther Tallada. Barcelona : Edicions de 1984, 2015. (Mirmanda ; 134) ISBN 9788415835585

[3]  Marilynne Robinson. Viquipèdia [consulta: 18/10/2018]

[4]Gómez Urzáiz, Begoña. El Kit completo: El talles de escritores de Iowa. 29/08/18. La Vanguardia. Cultura|s [consulta: 21/10/2018]

[5]Ayen, Xavi. La calvinista que sedujo a Barack Obama. La Vanguardia 19/11/2015

[6] Pazos, Ana, Literatura contra el cinismo.  El País. 4/12/2015

[7] Nopca, Jordi. Marilynne Robinson. “Cal parlar amb la gent i veure com brillen les coses” Ara. 21/11/2015.