L’any 2016 ha estat l’any de Merlí.
La sèrie de TV3 en prime time sobre un grup
d’estudiants d’institut i el seu peculiar professor de Filosofia ha vingut a sacsejar de nou la sala d’estar de l’espectador de sèries televisives per capítols fetes a casa nostra.

La sèrie iniciada el 14.09.2015 tancava el 12.12.2016 la seva segona temporada amb el capítol núm 26. Tot un seguit d’històries d’alumnes i professors sobre la diversitat humana ambientades en el món adolescent contagiós d’un institut de secundària barceloní. Relats que tenien un cert inici i final a cada capítol, el qual duia per títol el nom d’un autor o moviment filosòfic concret i del que s’esbossaven algunes idees que venien a col·lació. Un escenari en el que els sentiments i les emocions, mentals i carnals, anaven força desfermades, tant per part dels uns com dels altres.
Tal i com han dit els seus creadors, Héctor Lozano i Eduard Cortés, es tractava de crear una sèrie que fos com ens haguessin agradat que fossin les sèries que es feien a casa nostra quan anàvem a l’institut.
La primera temporada es va centrar en el personatge del professor de filosofia, en Merlí Bergerón, personatge interpretat magistralment per Francesc Orella. A mig camí entre el geni intuïtiu i el bandarra interessat, el professor de Filosofia fa que els seus alumnes es prenguin amb interès l’assignatura i treballin el debat i la lògica discursiva.
Ben aviat, però, el plantejament de la sèrie va mostrar un cert punt feble per molts comentaristes: el masclisme. En efecte, la major part dels papers importants o amb certa força la feien homes o nois, relegant les dones i les noies a un paper més passiu.
La segona temporada va corregir clarament aquest biaix amb la vigorització de la iniciativa de segons quines intèrpretes femenines i amb l’entrada de noves cares més llençades o més dominants. No sabem del cert si va ser acceptat així per aquells comentaristes. Cal no oblidar que també hi  ha dones que solen fer rols masclistes. El que sí ha passat, amb tanta independència de decisió per part d’ambdós gèneres, és  que en algun capítol el pati s’ha sortit una mica de mare. Ha arribat a haber una certa sobredosi de trames entre personatges descrites només a partir del fil del desig carnal. Així es va reflectir en alguna carta al director i en les seves rèpliques a favor o en contra.
Des del nostre punt de vista, la sobredosi no va ser en cap cas ofensiva i en capítols posteriors quedava desenredada. Venia a ser una manera de fer explícit el que moltes vegades s’amaga. El pla del desig sexual ha de tenir cabuda en la representació d’una trama sobre el món adolescent. De fet, en l’adult també i en totes les etapes de la vida des de que tal força motriu es desperta. Però tornant a l’institut de secundària, l’anhel de materialitzar l’atracció és un dels motors més potents del comportament. Per tant, els personatges, si es volen fer verídics, cal que manifestin tal anhel; i si a més es tracta de fer filosofia, cal que hi reflexionin sobre casos il·lustratius. De fet, el lema de la sèrie ja ens conduïa una mica cap aquí: la filosofia et farà trempar!.