Enrique Vila-Matas en el seu llibre Bartleby y compañía [1] proposa un seguiment dels autors literaris que han fet de la negativitat motor generador de literatura. Autors que es caracteritzen per haver-se enfrontat a la dificultat que suposa expressar-se i valorar com interessant la pròpia obra. Considera que per escriure literatura cal una dedicació, una autoexigència i un rigor difícils d’assolir; i que, per tant, darrera molts silencis i pàgines en blanc hi deu haver tot un potencial de literatura que no ha arribat mai a les impremtes.
![]() |
![]() |
El llibre de Vila-Matas pren el nom del llibre d’Herman Melville, Bartleby the Scrivener [2]. En ell l’autor ens descriu un escrivent d’una oficina de Wall Street que mica en mica va declinant la feina que se li encarrega amb l’expessió: “Preferiria no fer-ho“. Així que avança el relat d’unes 85 pàgines, l’escrivent es carrega més de negativitat: deixa de treballar, no es belluga de l’oficina i han d’acabar cridant a la policia per internar-lo en un hospici on acabarà els seus dies. En aquesta mena de paràbola, Melville fa un crida contra el nihilisme, la manca d’al·licients, el conformisme i la desesperança cap a on ens adreça la societat moderna i el nostre sistema de vida.
Vila-Matas parteix de la valoració de la força d’aquesta negativitat per donar-li la volta. Cerca els literats que han escrit poc o gens, no perquè no en sapiguessin, sinó perquè no han volgut fer-ho. Busca aquells que han estat conscients que no havien paraules, o ells no arribaven a copsar-les, que recollissin allò que volien expressar. La llista és extensa i intensa, tant pel que fa autors tipus Bartleby com els que han escrit obres amb personatges Bartleby.
Veiem-ne alguns exemples d’autors i de les frases que els situen.
Autors de la família dels Bartleby
Escribir que no se puede escribir también es escribir. Pàg. 14
¿Que por qué no escribo? (…) pues porque se me murió el tio Celerino, que era el que me contaba las historias. Pàg. 18
(…) en los cócteles se le acercaban a decirle que tenía que publicar más (…). El Zorro no lo decía, pero pensaba que en realidad lo que la gente quería era que publicara un libro malo. Pero como era el Zorro no lo hizo. Pàg. 19
(…) uno ha renunciado a la escritura por culpa del trastorno de haber aprendido inglés y haberse hecho sensible a complejidades en las que nunca había reparado. Pàg. 22-23
A los diecinueve años (…) ya había escrito toda su obra y cayó en un silencio literario que duraría hasta el final de sus días. ¿De dónde procedían sus alucinaciones (…) simplemente de una imaginación muy poderosa. Pàg. 24
(…) sin molestarse en escribir libros (…) dio menos rodeos y renunció ya de entrada a la escritura de todas sus alucinaciones. Pàg. 26
“Quizá hubiera que decir algo más sobre eso, sobre el no escribir. Mucha gente me lo pregunta, yo me lo pregunto. Y preguntarme por qué no escribo, inevitablemente desemboca en otra inquisición mucho más aorante; ¿por qué escribí? Al fin y al cabo lo normal es leer. Mis respuestas favoritas son dos. Una, que mi poesía consistió –sin yo saberlo –en una tentativa de inventarme una identidad (…). Otra, que todo fue una equivocación: yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema.” Pág. 51
(…) a causa de su absoluta falta de imaginaciónn, renunció hace ya tiempo a ser un creado literario. No es normal que en una reseña el critico se dedique a confesarnos que padece el síndrome de Bartleby. Pàg, 81
Autors amb obres que contenen personatges Bartleby
- Carta de Phillipp, Lord Chandos, a Francis Bacon
- Paludes
- L’home sense atributs
- Bartleby o la fórmula
El copista de Meville es el vivo retrato del Soltero (…) que aparece en los Diarios de Kafka. Pàg 84
- El Crítico artista
“(…) no hacer ansolutamente nada, que es la cosa más difícil del mundo, la más dificil y la más intelectual”. Pàg. 140
En definitiva, ens fa l’efecte que Vila-Matas proposa que la genialitat literària no depèn directament del volum d’obra publicada, ni potser tan sols del reconeixement rebut, Per a ell sembla que depengui més del tipus de persona que sigui l’autor i de les circumstáncies de la seva vida, de com hagi gestionat els obstacles i les dificultats, la negativitat. D’aquí que il·lumini força aquest plantejament, la citació que, arran de Rimbaud i Sòcrates, en fa el nostre autor de les paraules de Victor Hugo, en les que la genialitat sembla estar en el grau de proximitat a la divinitat.
Hay algunos hombres misteriosos que no pueden ser sino grandes. ¿Por qué lo son? Ni ellos mismos lo saben. ¿Lo saben acaso quien los ha enviado? Tienen en la pupila una visión terrible que nunca los abandona. Han visto el océano como Homero, el Cáucaso como Esquilo, Roma como Juvenal, el infierno como Dante, el paraíso como Milton, al hombre como Shakespeare. Ebrios de ensoñación e intuición en su avance casi inconsciente sobre las aguas del abismo, han atravesado el rayo extraño de lo ideal, y éste les ha penetrado para siempre… Un pálido sudario de luz les cubre el rostro. El alma les sale por los poros. ¿Qué alma? Dios. Pàg, 26-27
Tanmateix no podem evitar de pensar que Victor Hugo s’està referint al Déu de la divina humanitat, o de la humana divinitat, el que genera la creació literària, publicada o no.
![]() |
![]() |
Herman Melville, 1819-1891 | Enrique Vila-Matas, 1948- |
[1] Vila-Matas, Enrique. Bartleby y compañía. Quinteto Anagrama, 2002. ISBN 9788433968227
[2] Melville, Herman. Bartleby, l’escrivent : una història de Wall Street. Traducció de Miquel Desclot. Proa, 2004 (Butxaca) ISBN 9788484377108
Altres ressenyes
[3] Reseña de Bartleby y compañía de Enrique Vila-Matas. Leer es vivir dos veces. 29/12/2020 [Consulta. 15/08/2022]
[4] Bartleby y compañía. Enrique Vila-Matas [Blog] [Consulta 15/08/2022]
Pingback: Les portes de la imaginació - Ambidireccional