Novel·la trista de blues

De nou l’Editorial de 1984 a través de la seva col·lecció Mirmanda presenta la traducció d’una obra nordamericana. En aquest cas és “If Beale Street could talk” de James Baldwin del 1974.
El títol triat per a la versió catalana és El Blues de Beale Street [1]. Segurament que hi ha tingut a veure la traducció al castellà: “Blues de la calle Beale” [2].
Certament “si el carrer Beale pogués explicar” la història que hi passa cantant ho faria en forma de blues. I és que el blues, com tothom sap, és un gènere creat pels negres nordamericans per expressar la seva tristor, la seva pena, el seu patiment dins d’un horitzó de fatalitat. Per això tot i considerar-la una novel·la “trista” pel relat que conté, no es pot dir què faci plorar. De fet hi ha trossos que fan esbossar un somriure. És trista no com a drama, sinó més aviat com a tragèdia. Sí, en el sentit grec.

El plantejament de l’argument en ordre invers reforça l’estructura de tragèdia. No sabem ben bé què ha passat, però ha passat i deu ser gros. De seguida es veu que no se’ns explicarà perquè això la narradora ja ho sap. El que ens vol explicar no és què ha passat, sinó com se sent i què creu que pot fer a partir de les seves forces i de les dels que l’envolten per enfrontar-s’hi. Acudim de la mà de la protagonista a un seguit de situacions en les que descriu personatges i les relacions entre ells, sempre dins el context dels anys 70s als Estats Units d’Amèrica on el racisme, però també el classisme, el masclisme i la religió, formaven part intrínseca de les seves vides. Uns personatges que independentment de si es posin al seu costat o no, seran descrits i analitzats des del seu punt de vista. en el qual hi juga un paper molt determinant el fet de ser de classe mitjana baixa, negra i sobretot dona. Avui en dia a aquest enfocament l’anomenaríem perspectiva de gènere. Ella lluitarà per a que no li defalleixin les forces. Però malgrat l’aposta per l’esperança, el temps que li ha tocat viure no l’ajudarà. Talment es va endevinant entre els fums de la ciutat, cada vegada amb més nitidesa, el cor tràgic que va recitant implacablement, aquí en forma d’un conjunt de música de blues, la trista tonada del no hi ha res a fer.
l’autor, fidel a les seves idees, aconsegueix mostrar-nos, des de les descripcions de la protagonista, a voltes violentes, a voltes poètiques, dels personatges i dels sentiments que li ocasionen, un retrat del seu país, en aquest cas Nova York, on per molt necessari que sembli aconseguir una societat més igualitària, sempre anem a parar a la lluita desesperançadora entre els que ho voldrien canviar des del coratge del no conformar-se amb els que s’hi adapten emparats per la religió i les bones costums.

Recollim algun fragment

Si travesses el Sáhara i caus, els voltors comencen a voletejar en cercle al teu voltant, ensumen la teva mort. Cada cop voletegen més baix: esperen. Ho saben. Saben quan la carn està a punt, quan l’ànima abandona la lluita. La gent pobra està sempre travessant el Sàhara, i els advocats i els fiadors i tota aquesta trepa la sobrevola, exactament com els voltors. En veritat, no són més rics que els pobres, per això s’han tornat voltors, carronyaires, escombriaires indecents, inclosos els que són negres, que, en molts sentits, encara són pitjors que ells.
[pàg, 16-17 [1]

Potser m’agradava, ja fa temps, quan el pare ens hi portava amb ma germana; miràvem la gent i els edificis i el pare ens deia el nom del monuments, i de tant en tant ens deixàvem caure per Battery Park i hi fèiem uns gelats i hot dogs. Eren temps feliços, i sempre estàvem contents -però era pel pare, no pas per la ciutat; perquè sentíem que el pare ens estimava. Ara ja puc dir, perquè en tinc la certesa, que la ciutat no ens estimava. La gent ens mirava com si fóssim zebres –i, ja se sap, a alguns els hi agraden les zebres i a d’altres, no. El cas és que , a la zebra, ningú li demana mai l’opinió.
[pàg. 18 [1]]

Suposo que no passa gaire sovint que dues persones riguin i facin l’amor alhora, que facin l’amor perquè riguin, que riguin perquè fan l’amor. L’amor i el riure brollen de la mateixa font, però poca gent hi beu.
[pàg. 28 [1]]


La traducció al català d’Oriol Ampuero és molt fluïda i conserva la poesia de la narradora La traducció al castellà és d’Enrique Pezzoni	La novel·la menciona diferents peces de música buscant una certa ambientació. Entre totes destaquem la primera que apareix: That’s life d’Aretha Franklin https://youtu.be/XESo86WgOrE