Romeo i Julieta, una història d’amor o de desig


La relació entre el Romeu i la Julieta de la tragèdia shakespeariana s’ha considerat com una de les principals icones de les històries d’amor.L’empenta i determinació dels amants malgrat les dificultats s’ha vist com l’ideal de la voluntat d’estimar-se entre dues persones.  Fins i tot s’ha pres com un exemple perfecte d’amor platònic, entès com aquell que no és permès de realitzar, que s’ha de satisfer en la vivència interna individual de l’amant, en aquest cas de cada amant. Res més lluny del que  la trama ens presenta. L’obra que ens mostra dos amants disposats a trobar-se, a estar junts, a fer cas  de l’atracció que senten, a deixar-se portar pel desig sexual que els omple.

En contra dels estereotips puritans que puguem tenir  associats a aquesta obra universal, la seva lectura atenta tira per terra tot prejudici d’obra de romanticisme forçat. D’entrada els personatges secundaris empren un llenguatge intencionadament provocador, a voltes barruer. Sovint no políticament correcte i saltant-se absolutament, com és d’esperar en una obra del segle XVI, la perspectiva de gènere. Per contra els dos protagonistes podríem dir que s’expressen més floridament,  però tanmateix no es tallen un pèl a l’hora de satisfer la seva pulsió i fins i tot ella pren més d’un cop la iniciativa en l’acció, virtut gens assignada d’entrada a una dama.

Veiem-ho en alguns fragments extrets d'[1]

GREGORI i SAMSÓ (Criats Capulets)
(Acte I, Escena I
G,
Les baralles són entre homes: amos i criats
S.
És igual, Em portaré com un tirà: després de lluitar amb els homes, seré refinat amb les noies i les passaré per la verga.
G.
Per la verga, les noies?
S.
Sí, les passaré per la verga. o les desvirgaré. Agafa-t’ho en el sentit que vulguis

 

ROMEO i JULIETA
(Acte I. Escena V)
R.
Si profano amb la meva indiga má
aquest temple sagrat, la penitència
és que els llavis, dos tímids pelegrins.
n’allisin l’aspre tacteamb un bes tendre.
J
Bon pelegrí, no culis tant la mà
que mostra pietat tan gentilment,
si fins i tot els sants i els pelegrins,
de donar-se la mà, en fan un bes,
R.
No tenen llavis sants i pelegrins?
J.
Sí, pelegrí, però són per resar.
R.
Doncs fem que els llavis facin com les mans
perquè la seva fe no desesperi.
J.
Els sants no es mouen; només concedeixen,
R.
No et mogui, doncs. I em satisfaig el prec,
[La besa.]
I que els teus llavis rentin la culpa dels meus.
J.
Però ara els meus s’han quedat amb la culpa.
R,
Dels meus? Oh culpa dolçament retreta!
Torna’m el meu pecat
[La torna a besar]
J.
Beses amb art.

 

JULIETA
(Acte II, Escena II)
J,
Si creus que m’has guanyat massa de pressa,
seré distant, malvada i diré “no!”,
a desgrat meu, només perquè em festegis.
El fet és que estic massa enamorada
i això et pot fer pensar que sóc lleugera.
Però, creu-me, et seré molt més lleial
que les que tenen vista per fer el joc.
Ja ho sé: m’hauria hagut de fer pregar,
però sense que jo me n’adonés
has descobert  el meu desig. Perdona’m. doncs,
i no pensis que sigui lleugeresa
l’amor que la nit fosca ha revelat.

 

JULIETA i ROMEU
(Acte III, Escena V)
Cambra de Julieta
[Apareixen Romeo i Julieta a la finestra]
J,
Ja vols marxar? Si encara no és de dia!
Ha estat el rossinyol, i no l’alosa,
que t’ha fiblat les tímides orelles.
Cada nit canta a dalt del magraner.
Creu-me, amor-meu, ha estat el rossinyol.
R.
Era l’alosa, que anuncia l’alba,
no el rossinyol. No veus, amor, la llum cruel
de l’orient engalanant els núvols?
S’han apagat els llumenets nocturns
i ja traspunta l’alba als cims boirosos,
He d’anar-me’n i viure, o quedar-me i morir.

 

Destaca en l’obra el tàndem amor i mort. El relat d’un amor prohibit que no pot tenir un altre final.

ROMEO
(Acte I, Escena I)
R.
Aquí hi ha feina amb l’odi; però més amb l’amor.
Amor batallador! Odi amorós!
Oh tota cosa del no-res creada!
Lleugeresa pesant! Vanitat seriosa!
Caos deforme, fet de formes belles!
Ploma de plom, flum clar, foc fred, salut malalta!
Son desvetllat, que ets allò que no ets!
Jo sento aquest amor sense sentir-m’hi bé.

[1]

Aquesta unió paradoxal d’antòmins és una figura literària que es coneix com oximoron, [2, pàg. 29]

 

Sens dubte ens trobem davant d’una obra universal, tant per l’emoció que irradia com per la  difusió de les seves representacions teatrals en multitud d’idiomes,  com en les seves diferents adaptacions: música, ballet, cinema, … I també en la varietat de les seves realitzacions o versions, que poden canviar totalment el lloc o l’època de l’acció.

[3]

[4]

[5]

[6]

Bibliografia

[1] Shakespeare, William. Romeo i Julieta. Introducció, notes i propostes de treball Josep Maria Jaumà; traducció Salvador Oliva; il·lustració Juan Ramón Alonso. Barcelona : Vicens Vives, 1997. (Aula Literària). ISBN 843164141x

[2] Shakespeare, William, Romeo i Julieta. Traducció Salvador Oliva ; pròleg Northrop Frye. Dins de Tragèdies II.  Barcelona : Destino, 2004. (Universitat Pompeu Fabra – Destino ; 8). ISBN 8497100654

[3] Txaikovski, Piotr Illitx. Obertura fantasia Romeu i Julieta, 1869

[4]  Prokófiev, Serguei. Ballet Romeu i Julieta, 1935

[5] Zeffirelli, Franco.  Romeo and Juliet [pel·lícula], 1968.  Actors principals: Leonard Whiting i Olivia Hussey. Música: Nino Rota

[6] Robbins, Jerome i Wise,  Robert. West side story [pel·lícula], 1961. Actors principals: Richard Beymer i Natalie Wood. Música: Leonard Bernstein

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *