Terra Alta : novel·la policíaca o novel·la negra?


Javier Cercas fa un gir en la seva obra i presenta una novel·la d’intriga amb els ingredients de la novel·la policíaca i amb uns personatges tan poc afortunats com els de la novel·la negra.  El seu títol fa referència , en efecte, a la comarca catalana, perquè és allà on es desenvolupa la part principal de la narració i des d’on es va impregnant tota l’acció d’un cert aire rude i tràgic fins al seu desenllaç. El protagonista, un mosso d’esquadra imprevisible, s’enfronta a situacions imprevisibles, intentant aplicar la lògica deductiva per resoldre-les o deixant-se dur per un temperament irrefrenable. Un retrat curós de les contradiccions del ser humà quan ha de saber triar davant els problemes de la vida quin és el camí  correcte. L’elecció a la que es troba abocat, sense gens de suport de la bona sort, ens fa pensar sobre quina mena de novel·la es tracta: una novel·la policíaca o una novel·la negra.

Coberta

Coberta llibre Terra Alta

Segons l’Enciclopèdia Catalana: Novela policíaca

Gènere literari basat en la investigació d’actes criminals i el descobriment dels seus autors per les forces policíaques i, sobretot, per l’acció d’investigadors privats.

Anomenada també sovint novel·la de misterinovel·la de detectius o, col·loquialment, novel·la de lladres i serenos, els trets característics són la intriga, el misteri, l’estil viu i amè que manté l’atenció del lector i l’ús prioritari de la deducció en la resolució dels casos, amb una separació nítida entre els criminals i els investigadors, els quals representen la llei i l’ordre. Poden considerar-se pioners del gènere Edgar Allan Poe i, ocasionalment, Honoré de Balzac, Eugène Sue o Alexandre Dumas, etc. La màxima florida es troba en l’escola anglosaxona, amb les novel·les de Wilkie Collins com a precedent i Arthur Conan Doyle, creador del detectiu Sherlock Holmes, i Gilbert Keith Chesterton, amb el pare Brown, com a autors més prominents. A França, Maurice Leblanc creà la figura de l’elegant lladre Arseni Lupin, i Pierre Souvestre i Marcel Allain escriviren la sèrie Fantomas. Importants autors posteriors són Agatha Christie, amb el seu investigador Hèrcules Poirot, Edgar Wallace, William Irish i el belga Georges Simenon, creador de l’inspector Maigret. La novel·la policíaca té molts elements en comú amb la novel·la negra, sorgida els anys vint als Estats Units i, de fet, és difícil establir-hi una distinció clara. Les designacions genèriques crime fiction i thriller (aquesta en referència a l’emoció associada a la intriga o l’aventura que manté l’atenció del lector) en el món anglosaxó, que constitueix el bressol principal tant de la novel·la policíaca com de la novel·la negra, avala la pràctica identificació entre totes dues.

En català, la introducció del gènere policíac té lloc el 1908 amb la publicació de versions de Les aventures de Sherlock Holmes amb il·lustracions de Joan G. Junceda, el qual també il·lustrà En Bolava detectiu (1911), de Josep Maria Folch i Torres, una de les primeres obres originals del gènere en català, bé que en el registre humorístic i juvenil. Els anys vint diversos autors catalans començaren a fer incursions en el gènere amb una certa freqüència, bé que sovint en to paròdic. Cal esmentar-ne Jacint M. Mustieles (L’assassí i el seu compliç, 1924), Cèsar August Jordana (El collar de la Núria, 1927) i Domènec Guansé (Com vaig assassinar a Georgina, 1930), entre d’altres. L’iniciador del gènere en català, però, fou pròpiament Rafael Tasis, els anys cinquanta, que tingué un important continuador en Manuel de Pedrolo, a partir del qual hom enquadra gairebé sempre els autors de novel·la policíaca en la novel·la negra. .

Segons, també, l’Enciclopèdia Catalana:  Novel·la negra

Gènere literari sorgit als EUA a la darreria dels anys vint del segle XX.

Basada en l’estructura i la trama pròpies de la novel·la policíaca, incideix en els aspectes més tèrbols de la societat contemporània, com ara la corrupció, la violència i l’abús de poder. Aquest interès pel context social i la identificació més o menys explícita entre els mètodes i els objectius dels representants de l’ordre establert i els dels delinqüents, diferencien aquest gènere de la novel·la policíaca tradicional. N’és típic l’estil concís i senzill, el predomini del llenguatge col·loquial i un realisme que ressalta els aspectes més truculents de l’acció. Generalment la narració és protagonitzada per un detectiu amb trets psicològics i morals característics (desengany respecte a la justícia institucional, codi ètic rigorós, individualisme, etc.), que sovint reapareix en novel·les successives del mateix autor. Alguns d’aquests inspectors de ficció han esdevingut famosos, com ara Philip Marlowe (creat per Raymond Chandler), Wallander (per Hennning Mankell),  Maigret (per George Simenon), Pepe Carvalho (per Manuel Vázquez Montalban), Montalbano (per Andrea Camilleri) o Lluís Arquer (per Jaume Fuster). La novel·la negra començà a publicar-se en revistes d’abast popular (pulp magazines), entre les quals destacà Black Mask. Dashiell Hammett, Raymond Chandler, James McCain, Ross MacDonald, Horace McCoy i l’anglès James Hadley Chase (el qual, tot i la seva nacionalitat, ambientà sempre els seus relats en un entorn nord-americà) es poden considerar els principals pioners.

Circumscrita en un principi als EUA, ben aviat la novel·la negra s’estengué a Europa i a altres parts del món, on els autors adaptaren les trames a les condicions locals. Clàssics posteriors del gènere a Europa són el belga Georges Simenon, els francesos Sébastien Japrisot i Jean Paul Manchette, o l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, entre molts altres. Malgrat el fort localisme, en alguns casos, l’obra d’escriptors de novel·la negra en llengües demogràficament reduïdes ha aconseguit projecció internacional, com és el cas dels autors escandinaus des de principis dels anys noranta (els suecs Henning Mankell, Stieg Larsson, Camilla Lackberg, l’islandès Arnaldur Indriðason, o el noruec Jo Nesbø ). Alhora, la novel·la negra s’ha diversificat i ha incorporant característiques d’altres gèneres com la novel·la psicològica (Patricia Highsmith), la denúncia política (Leonardo Sciascia, Andrea Camilleri), l’espionatge (John le Carré), la reflexió filosòfica (Friedrich Dürrenmatt) o la recreació històrica (Umberto Eco en El Nom de la Rosa o les novel·les d’Anne Perry situades a l’Anglaterra victoriana), fins al punt que moltes vegades resulta difícil adscriure moltes d’aquestes novel·les a un gènere concret.

Als Països Catalans, la novel·la negra no s’introduí pròpiament fins els anys cinquanta, a partir d’uns precedents detectivescos, de la mà de Rafael Tasis amb la trilogia formada per La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Tasis va influir en el gran continuador del gènere en català, Manuel de Pedrolo, el qual no tan sols fou l’autor d’algunes obres de referència (Es vessa una sang fàcil, 1954; L’inspector fa tard, 1960; Joc brut, 1965, etc.) sinó que també, a partir de la seva tasca de traductor i d’impulsor i difusor de la col·lecció “La Cua de Palla”, donà a conèixer els grans autors del gènere (especialment nord-americans) als lectors en català. De la generació posterior a Pedrolo sobresurten Jaume Fuster, Andreu Martín i Ferran Torrent. A més d’autor, Fuster destacà especialment com a difusor del gènere, que tingueren com a resultat una notable eclosió d’autors i d’algunes col·leccions en català (bé que de caràcter efímer) els anys vuitanta i noranta. Al segle XXI, ultra els dos darrers dels autors esmentats, s’assisteix al sorgiment d’un bon nombre d’escriptors de novel·la negra, entre els quals cal esmentar Teresa Solana, Jordi de Manuel, Marc Pastor, Jaume Benavente, Agustí Vehí, Vicent Usó, Sebastià Bennasar i Albert Villaró. A banda, destaquen diverses iniciatives testimoni de la vitalitat del gènere a Catalunya, com ara el rellançament de la col·lecció “La Cua de Palla” (2006) i la creació dels premis Crims de Tinta (2008), que el 2014 assumí la Magrana, pertanyent al grup editorial RBA i que el 2009 inicià, amb “La Negra”, una de les col·leccions amb més continuïtat del gènere en català. A Barcelona se celebren, a més, des del 2004 les jornades BCN Negra, que reuneixen els escriptors més importants del gènere en l’àmbit internacional i durant les quals s’atorga el prestigiós premi Pepe Carvalho, en homenatge a Manuel Vázquez Montalban, un dels grans creadors del gènere en castellà. El grup RBA, d’altra banda, s’ha consolidat com un referent internacional de la novel·la negra amb la concessió del Premi Internacional RBA de novel·la negra des del 2007. Entre 2002 i 2015 la llibreria Negra i Criminal, de Barcelona, fou l’única especialitzada en el gènere.

 

Sigui policíaca, sigui negra, la novel·la es va endur el Premi Planeta 2019
Referències
[|] Cercas, Javier, Terra Alta. Barcelona, Planeta, 2019. ISBN 9788408217848
[2] Hugo, Víctor.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *