Un recent viatge, promogut per una vella lectura filosòfica, ens ha transportat a l’època de l’apogeu cultural d’una ciutat i d’un estil artístic trencador.
El llibre és La Viena de Wittgenstein [1]; la ciutat, la que fou capital de l’Imperi Austrohongarès; l’estil, el Modernisme a principis del segle XX; i el mitjà, l’exposició Wien 1900 del Leopold Museum.

Coberta davantera versió castellana (1983)

El llibre d’Allan Janick i Stephen Toulmin La Viena de Wittgenstein és un esforçat intent de contextualització de l’origen del pensament filosòfic de Ludwig Wittgenstein (1889-1951) a la seva Viena natal. Tasca que els autors consideren necessària cara a interpretar correctament el filòsof austríac i una de les seves obres principals: el Tractatus Logico-Philosophicus de 1922 [2]. Segons Josep Maria Terricabras, traductor i edició de la versió catalana, el Tractatus planteja “una reorientació radical de l’activitat filosòfica” a l’examinar “què es pot dir amb sentit i què no”. Aquest provocador objectiu i una presentació sumament concisa, a partir de tot un seguit d’aforismes classificats numèricament, van produir llavors, i produeixen avui encara, una barreja de fascinació i d’incomprensió, o si més no, de diversitat d’interpretacions. [3]

Els autors, Janik i Toulmin, cara a estudiar aquestes interpretacions,  plantegen una anàlisi en quatre nivells:

—  un llibre i el seu significat: el Tractatus Logico-Philosophicus
—  un home i les seves idees: Ludwig Wittgenstein
—  una cultura i les seves preocupacions: el Modernisme  dels darrers 25-30 anys de l’Imperi Austrohongarès
—  una societat i els seus problemes: la Viena dels Habsburg

Coberta posterior versió castellana (1983)

Respecte al Tractatus detallen les dues interpretacions principals. La que el veu com una obra preeminentment lògica i la que el veu com una obra preeminentment ètica.
La primera vindria dels seus contaces amb el matemàtic i lògic alemany Gottlob Frege, qui el derivà cap a Bertrand Russell i als filòsofs  britànics de Cambridge, els quals  sempre han vist el Tractatus com un llibre creat per solucionar problemes de lògica i filosofia del llenguatge. La segona  vindria marcada principalment perquè en la part final del Tractatus Wittgenstein dóna un gir brusc i comença a enunciar aforismes sobre el solipsisme, la mort i el “sentit del món”. Amb una clara intencionalitat ètica, tal i com ho expliquen la correspondència i memòria recopilada pel seu amic l’arquitecte vienès Paul Engelmann, i pel filósof finès i marmessor literari Georg Henrik von Wright. Fins i tot es diu que per a la família i el seu entorn d’amistats el Tractatus  no es veia només com un llibre d’ètica, sinó com un “acte ètic” que mostrava la natura de l’ètica. De fet, cal precisar que la segona interpretació no diu que el Tractatus no sigui un llibre de lògica, diu que no ho és només. Abonen aquesta tesi el rebuig que causà a Wittgenstein  la introducció al Tractatus que feu Russell i també, més tard,  el desacord amb l’ús de les tesis del Tractatus que en feien els  positivistes lògics del Cercle de Viena.

Pel que fa a Wittgenstein i les seves idees,  remarquen que com tots els pensadors va poder rebre influències de diferents bandes.  El retrat no sembla sencer si ens centrem només en les seves estades a Cambridge i la seva vessant lògica. De ben jove va estudiar matemàtiques i física amb Heinrich Hertz y Ludwig Boltmann. Ell pertanyia a una rica família austríaca de la indústria de l’acer que feia de mecenes de diferents projectes artístics  en un moment de pura ebullició de músics, arquitectes, pintors, escriptors …

Si aprofundim en la cultura  vienesa de finals del XIX i principis del XX comencen a surgir pensadors disconformes amb el modus de vida de l’època. Entre ells destaca Karl Kraus, periodista satíric que posava en relleu l’engany dels polítics  corruptes i hipòcrites.  El seu ús del llenguatge com a crítica  es va extendre a altres àmbits artístics, literaris o de pensament per posar en evidència tot el que es podia considerar superflu o va.
L’emperador Francesc Josep el 1857 va fer enderrocar les muralles del nucli antic i al seu lloc hi va  fer la Ringstraße, o Ronda, i s’hi van anar construint edificis importants en estil d’historicisme arquitectònic que reproduïa estils històrics anteriors. Aquest estil neoclàssic sovint era sobrecarregat i més ostentós que pràctic. Diferents arquitectes s’hi oposaren iniciant pel que fa a Àustria el camí del modernisme. Per una banda els arquitectes Otto Wagner, Josef Hofman i Joseph Maria Olbrich creant el moviment anomenat Secessió [4], juntament amb artistes d’altres disciplines. I per l’altra Adolf Loos inclinant-se cap a la desornamentació i el funcionalisme.
Secessionistes foren també els pintors Gustav Klimt i Kolo Mosser. Olbrich dissenyà l’edifici on podien exposar tots els seus membres o portar-ne d’altres països. A l’entrada s’hi posà el lema del moviment: “A cada temps el seu art, i a cada art la seva llibertat” (“Der Zeit ihre Kunst, der Kunst ihre Freiheit“).
En música, Arnold Schönberg i en pensament, Enst Mach posaren en dubte les bases de les seves matèries. Era també el moment de Freud i el seu qüestionament del funcionament de la ment. Idees que serien recollides, per exemple en pintura, en artistes com Oskar Kokoschka, Egon Schiele, Richard Schiele. Alguns escriptors  també adoptaren postutes crítiques com Stefan Zweig. Una novel·la cabdal que explica aquesta època és L’Home sense qualificatius de Robert Musil
Tot l’afany crític d’autors i artistes com els comentats posava en primer pla  qüestions com la capacitat representativa (Darstellung) de les arts o del llenguatge quotidià i la funció simbòlica alternativa que tenen les “imatges” o “figures” (Bilder), temes que posteriorment recolliria el Tractatus com a essencials.

Finalment tot plegat, llibre, autor i estil, forma part d’una societat com la vienesa de principis de segle, on les classes dirigents vivien en l’aparença, d’esquena als problemes vius del moment  i on la unió entre els països que la conformaven era molt fràgil. L’imperi austrohungarès  no pogué superar una prova excessiva com fou la Primera Guerra Mundial i es desmembrà el 1918.

Fulletó Exposició Wien 1900

La visita a l’Exposició Wien 1900 del Leopold Museum [5] ens transporta a l’època i context que Janik i Toulmin descrivien en el seu llibre.
De fet, el mateix Allan Janik, des de la vessant de la filosofia i l’economia, forma part dels experts consultats pel director de l’exposició, Hans-Peter Wipplinger, de cara a muntar-la i a participar en els simposiums que l’acompanyen.

Leopold Museum. Museumsplatz 1, Wien

El Leopold Museum es troba situat a l’anomenat Barri dels Museus de la capital austríaca. La façana és de pedra calcària i consta de 5 plantes totes d’art contemporani austríac. Hi destaca la col·lecció d’Egon Schiele (1890-1918). A la planta baixa hi ha també forces obres importants de Gustav Klimt, Richard Gerstl i Oskar Kokotcha

L’exposició s’inicia amb les fotos dels artistes  i autors més destacats que van contribuir a l’auge cultural de Viena a principis del Segle XX.

Entre ells:

Ludwig Wittgenstein

L’exposició se centra principalment en els pintors secessionistes

Gustav Klimt

La mort i la vida

Quadres censurats per la universitat

Facultat de Medicina

Facultat de Filosofia

Facultat de Jurisprudència

Egon Schiele

Póster de la 49a Exposició de Secession, Viena 1918

Retrat de Wally

Autoretrat amb samarreta estripada

Fora del Leopold Museum també hi ha obres d’aquests  pintors

A l’edifici de la Secessió

Klimt. Detalls fris de Beethoven

I al Belvedere

Klimt. Serps d’aigua I

I

Klimt. El petó

El 1918 moren Gustav Klimt, Egon Schiele, Koloman Moser i Otto Wagner, poc abans del col·lapse de l’imperi, i el moviment perd empenta.
De totes maneres amb la petita mostra dels quadres vistos es pot copsar la força expressiva del modernisme i del moment en què  Wittgenstein  concebí la seva obra.

Dos detalls més que hem averiguat posteriorment al viatge que remarquen la seva relació amb la Viena de l’època:

El pare de Wittgenstein va encarregà un retrat de la seva filla Margarethe, o Gretl, germana de Ludwig, a Klimt [6]

Klimt, Retrat de Margarethe Stonborough-Wittgenstein, 1905 [6]

I 

Wittgenstein va dissenyar i dirigir la construcció de la casa de la mateixa germana entre 1926 i 1928, a partir d’una idea incial del seu amic arquitecte Paul Engelmann [7].

Casa de la germana de Wittgenstein, Parkgasse, 18. Wien [7]

Aquesta rememoració que ens ha comportat el viatge ens motiva a fer dues incursions.
La primera tornar de nou a la lectura del Tractatus, ara amb més bagatge contextual. I la segona a tornar també de nou al llibre de Janick i Toulmin, i preguntar-nos si cercaven la Viena de Wittgenstein o potser el Wittgenstein vienès.

Bibliografia

[1] Janik, Allan; Toulmin, Stephen. Wittgenstein’s Vienna. New York : Simon and Schuster, 1973. ISBN 0671213601
Traducció : Janik A; Toulmin S. La Viena de Wittgenstein. Versió castellana de Ignacio Gómez de Liaño. Madrid : Taurus, 1974 (Reimpr. 1983). (Ensayistas ; 126)
ISBN 8430611266

[2] Wittgenstein, Ludwig. Tractatus Logico-Philosophicus  (versió bilingüe en alemany i anglès). London : Routledge and Kegan Paul, 1922
       Traducció:  Wittgenstein, L. Tractatus Logico-Philosophicus. Traducció i edició a cura de Josep Maria Terricabras. Barcelona : Laia, 1981 (Textos filosòfics ; 3)
ISBN 8472225933

[3] Colominas i Julián, Jordi. Todo sobre el ‘Tractatus’ de Wittgenstein: el libro más extraño e influyente de la filosofía. El Confidencial. 28.02.2021 [Consulta                 02.05.2023]

[4] Modernismo en Viena. Ruta de la Secesión vienesa de Gustav Klimt i Otto Wagner. Cuadermo de viaje [Blog] [Data consulta: 27.04.2023]

[5] Wien 1900 : The birth of  modernism  Leopold Museum, Wien. 19 març  2023 –

[6] Ludwig Wittgenstein. Wikipedia. [Consulta 02.05.23]

[7]  Casa de la hermana de Wittgenstein. Wikiarquitectura [Consulta: 02.05.23]