El blogaire, com tota persona que escriu, també pot patir en més d’una ocasió l’anomenat “bloqueig de l’escriptor“.  S’anomena així la pèrdua temporal de la capacitat de concebre noves idees o d’expressar-les per escrit per part d’un autor. De fet, és una condició extrapolable a tot creador: pintor, escultor, dibuixant, guionista,… i d’escriptors de qualsevol estil o suport, fins i tot als blogaires.
Sovint es parla també del síndrome de la pàgina en blanc, el qual provocaria una mena de paràlisi que impediria començar-la a omplir d’una manera acceptable pel seu autor.

Centrant-nos  en els blogaires acadèmics i els seus bloquejos, s’acostuma a buscar-hi unes explicacions psicològiques. Rachael Cayley, professora de Comunicació a la Universitat de Toronto, considera que el bloqueig del blogaire acadèmic no està tant en l’escriptura, com en el pensament.[1]
Ella es situa principalment en el nivell de l’estudiant graduat en ple treball d’investigació de la seva tesi. Ella considera que així com quan ens fa mal una cama, evitar caminar un període de temps pot ser un bon tractament; no val traduir-ho a que quan no podem escriure, millor deixar-ho estar una temporada. Tots necessitem fer estones de descans; però si deixem d’escriure o no sortirà res. Considera que si enfoquem els obstacles a l’hora d’escriure més com una qüestió psicològica i no intel·lectiual, correm el risc de minimitzar la feina conceptual que suposa escriure per a un graduat.

Per a la major part del  graduats, escriure es veu obstaculitzat principalment per la dificultat d’ordenar el que pensen (o del que pensen que haurien de pensar o del que altres pesen o del que els seus directors de tesi  pensen sobre el que ells pensen)
En altres paraules,  no tenen un bloqueig psicològic;  tenen senzillament confusions intel·lectuals endèmiques al procés de comunicació de la recerca sofisticada

Des d’aquest enfocament conceptual es crea l’espai per fer servir l’escriptura no com a problema, sinó com a mitjà per resoldre el problema.

Cayley suggereix plantejar-se una sèrie de qüestions, només per al propi autor, com les següents:

“Estic amoïnat perquè el que estic escrivint aquí…

1. “… és inconsistent amb el que vaig dir a la pàgina 37.”
2. “… podria estar fent-me confondre la causa amb l’efecte”
3. “… podria conduir al lector a pensar que la meva recerca no és tan important com jo havia declarat”.
4. “… és el tipus de coses que enutgen al meu director

I situats en aquest punt, provar d’escriure les frases que vindrien a continuació:

“Per resoldre això, el que necessito és…

1. “… rellegir les seccions al voltant de la pàgina 37 i decidir quina formulació funciona millor.
   Representa aquesta modificació un canvi real del meu pensament o solament una forma diferent d’expressar les coses? “
2. “… que em satisfagi la direcció en la causalitat del meu argument i que pensi en la manera d’assenyalar els llocs on el meu argument esdevenia confós”.
3.  “… revisar les meves declaracions inicials per comprovar si resulten afectades arran de l’actual línia argumentària”.
4.  “… decidir com em prendré la possible reacció, ja sigui que l’enuig serà quelcom que voldré resistir o quelcom que m’haurà de conduir vers una direcció diferent”.

Són els problemes conceptuals no resolts els que ens porten moltes vegades a no escriure. Si usem l’escriptura com a mitjà per adreçar-nos-hi, ella mateixa ens pot donar la sortida.

[1] Cayley, Rachael.  Writer’s block is not a struggle with your writing but with your thinking. Write your way out of it  LSE Impact Blog. March 23rd 2018.  [Consulta feta: 31/03/2018]